Una Passió, una ilusió III

La última vez que escribí en este blog (hace más de 2 años) estaba cursando la ESO. La experiencia vivida ha sido muy satisfactoria. He aprendido cosas nuevas y recordado otras que se mantenían en lo más profundo de mi materia gris. Agradecimientos especiales a una amiga de mi grandísima mujer, Marian...sin ella jamás hubiese logrado este objetivo...gracias.

El siguiente paso que di para lograr mi objetivo de ser entrenador titulado fue el de matricularme para realizar el Grado Medio correspondiente para ser Técnico Deportivo de Fútbol. Dicha matricula la realicé en el CAR de Sant Cugat. Han sido 2 años de esfuerzo y aprendizaje de
estudios pero al final…objetivo cumplido.

Es increíble cómo te pueden enseñar a ver esas cosas que tienes delante de ti y que no eres capaz de ver… he aprendido muchísimo. Agradecimientos al profesorado por la paciencia que tuvieron con mi persona por lo directo que soy…

Aunque lo mejor que me he llevado, sin duda alguna, son las magníficas personas que he conocido y compartido inquietudes en referencia a nuestra pasión; el fútbol…gracias enfermos…

A partir de aquí ya veremos…mis ilusiones siguen intactas.

Una Passió, una Il·lusió II

Donç bé, a la meva carrera com a futbolista amateur no li queda gaire temps. Com sempre m´ha apassionat el fubol i mica en mica em faig major per poguer competir al nivell que jo mateix m´exigei-xo no he tingut mes remei que buscar altres alternatives per poguer estar on a mi m´agrada, a ras de gespa. Sentir la humitat i l´olor que despren un camp de futbol, sense oblidarme de lo maravellos que es el poguer conviure amb demés companys que, per la llei del futbol, canvien cada any. Dispotar encontres, sentir el nus a l´estomac, riure, plorar...

Mai no m´ho havia plantejat pero despres de diferents converses amb diversitat de gent vaig decidir fer-me entrenador semiprofesional de futbol. És una manera de no desempallegar-me d´aquest tipus de vida. A més, sempre he estat una persona que sempre li ha agradat coordinar dins del terreny de joc els moviments dels meus companys, corregin-los les seves posicions. Implantar un sistema de joc personalitzat i que funcioni ha de ser molt satisfactori.

Ara estic estudiant per poguer accedir al CAR de Sant Cugat. Aquest mateix any exigeixen l´ESO i com que sóc d´un altre generació primer he de treurem´l. I aqui estic, fent un exercici de una assignatura en la que ens fan fer un blog. I mira tu, no está gens malament això de escriure experiències de la teva vida i a sobre que uns altres els llegeixin.

Es d´agraïr...

Una Passió, una II·lusió

Sempre m´agradat el futbol. Corrien els anys vuitanta, concretament al vuitanta tres, hi ja jugava en un equip, de càmping, però un equip. Portava quatre hores al càmping i sense adonar-me ja coneixia dos nois, els quals un d´ells, el seu pare era l´entrenador d´un equip de futbol. Teniem sis anys. Em varen oferir jugar am ells en el seu equip i jo no vaig rebutjar la proposició. Ens deiem els 2000. {...}

Van ser uns anys meravellosos, però es van acabar. Els meus pares van vendre la caravana i d´aquesta manera ja no podiem estar-hi al càmping. Això no va ser problema per a mi. Molt a prop de la casa on vivia amb els pares hi havia un bar on hi jugava un equip de futbol. Hi tenia dotze anys i com va passar sis anys avans no em costà gens trobar un altre equip. Vaig entrar en els alevins. Encara conservo amics d´aquella època, amants del fubol com jo. Entrenaments, partits, fred, bronques amb la xicota {...} Si, setze anys tenia ja i,es clar, com molta joventut ja comenzava a tenir els primers acercaments de debò amb el sexe contrari. El treball es un altre de les coses que m´han fet madurar. Aquet grapat de coses no em van fer retrocedir en la meva manera de pensar i vaig seguint amb les mateixes ganes de sempre.

{...}Donç bé, els anys seguien passant, però les meves ganes segueixen estar presents a dia d´avui. Trenta un anys són els que tinc i encara que estic casat, tinc un magnífic pis, he pogut viatjar i fa sis mesos que la meva filla va néixer no ho puc deixar. Les meves ganes d´aferrar-me a la joventut em dona forces per poguer competir amb les mateixes ganes que un noi de vint anys.